Ja sembla que el
COVID-19 va de baixa, al menys temporalment, i entrarem en aquesta redita i maleïda
nova normalitat, que te molt de nova i poc de normalitat.
Parlant amb
alguns entesos en economia em diuen moltes i diverses coses, no totes coherents
i molt menys de fàcil entendre per un humà que no sap que són els refotuts “futurs”
de la borsa (si algú ho sap que m’ho expliqui) i que veu el famós parquet com
un gran casino on es juga quelcom més que diners, masses voltes la prosperitat
i el benestar de famílies i, fins i tot, poblacions o països sencers.
Us faré el meu particular
resum, des de la senzillesa de un ignorant que escolta i que us demana
disculpes per fer alguna falta d’ortografia ja que mai vaig poder estudiar la llengua en la que ara escric, un tal “Paquito el medallas” en te
la culpa.
El primer que m’arriba
i em queda gravat és “Això és pitjor que una guerra mundial perquè, en una guerra,
tota la industria i manufactura es converteixen en industria bèl·lica i produeixen tot allò que en un front de
guerra se li llença o serveix per llençar-li a l’enemic per tal de fer-li el
màxim mal possible i, a poder ser, acollonir-lo de tal forma que es rendeixi.” Ara no, ara hem aturat la roda en plena carga
i sense pràcticament previ avis, els eixos, rodaments i engranatges de la
nostra economia ha sofert un sotrac molt important.
La segona gran
llosa és “això és molt pitjor que una crisi econòmica, que sempre és aplicable
a un país, a un mercat o a una zona geogràfica, quan això passa les empreses
aprenen a buscar nous mercats i a exportar, ara no, tot el mon s’ha aturat de
cop i no hi ha on col·locar producte o excedents”.
El tercer gran
handicap és per la cervesa artesana, les petites empreses, algunes
unipersonals, d’altres de força renom, amb un treballador més el propietari, ja
menys amb tres productius i les més grosses amb 4 o 5 treballadors productius,
totes amb un denominador comú, sobreviure; perquè és així, la cervesa artesana
no és un negoci lucratiu, és un negoci per anar fent, millor o pitjor, amb
molta il·lusió i dedicació, que si contem al preu que ens surt l’hora de
treball ens donen ganes de plorar, però tot i així ho fem amb ganes i intentem tirar
endavant. De cop i volta, els grans monstres de la cervesa industrial, els
grans grups que porten exprimint el mercat amb productes, com a poc, molt
mediocres, més de un segle, amb pràctiques comercials que més que freguen la il·legalitat,
amb els vistiplau de les autoritats, i ofereixen milions d’euros en canvis de
barrils sense cost als bars, i si aixeques la veu per dir quelcom, el dolent de
la pel·lícula ets tu, ara ves a dir-li al bar de proximitat que t’ajudi i posi
un tirador amb un barril teu, que no li pots pagar l’aixeta i que el teu barril
val el doble que el de la industrial de torn... i després em pregunten perquè m’emprenyo
quan veig l’entrada de les grans cerveseres al Barcelona Beer Festival o al
Barcelona Beer Challenger... senzillament és l’únic que em queda, la resta és
donar la pell i reconèixer que han
guanyat i com deia el quixot “poderoso caballero es don dinero”.
